Igual que va passar durant molt de temps al Museu Nacional de Belles Arts d’Alger —on gairebé no hi havia obres d’artistes algerians—, molts museus continuen mostrant avui una clara manca d’obres creades per dones.
A França, per exemple, l’any 2021 només el 4 % de les obres de les col·leccions museístiques eren de dones artistes.
Aquesta desigualtat també ha estat denunciada pel col·lectiu activista Guerrilla Girls, que el 2012 assenyalava que al departament d’Art Modern i Contemporani del Metropolitan Museum of Art de Nova York menys del 4 % dels artistes exposats eren dones, mentre que les figures femenines representaven el 76 % dels nus!
Per què hi ha tants nus femenins? Durant segles, l’accés a la professió artística va ser molt més fàcil per als homes. A més, la majoria d’artistes treballaven per a mecenes masculins, els gustos dels quals sovint s’orientaven cap a representacions sensuals o eròtiques del cos femení.

Les col·leccions dels museus contenen poques obres creades per dones, però estan plenes de representacions de dones.
Qui són les dones representades en les obres o les «models», com les anomenem avui?
En primer lloc, podien ser les mateixes mecenes que encarregaven l’obra i que pertanyien a les classes més benestants. És el cas, per exemple, de la famosa Mona Lisa.
La identitat de la model ha estat llargament debatuda, però és molt probable que es tracti de Lisa del Giocondo, esposa d’un ric comerciant de teixits florentí.
La seva imatge és tan icònica que fins i tot apareix com a convidada d’honor en un videoclip de Jay-Z i Beyoncé.
Quan no treballaven per encàrrec, els artistes sovint recorrien a persones de l’entorn proper:
Amb el temps, van aparèixer les primeres models professionals, primer als tallers privats i després a les acadèmies de pintura, on es practicava el dibuix al natural.
Per a aquesta obra, Corot va treballar amb Emma Dobigny, una reconeguda model professional que va posar per a artistes com Edgar Degas i Édouard Manet.
Ser model, però, no vol dir necessàriament tenir un paper passiu: algunes dones van esdevenir col·laboradores actives. En una època en què l’artista solia treballar sol davant la tela, una mirada externa podia ser decisiva!

Les dones que posaven com a models podien ser mecenes, persones properes a l’artista o models professionals.
Les dones han practicat l’art musical des de fa segles. Vegem-les amb alguns instruments de l’antiguitat:

Les representacions de músiques i d’instruments testimonien la presència i el paper actiu de les dones en la música, especialment a l’antiguitat.
A l’antiguitat, un polític romà, va desacreditar una dona a qui considerava una amenaça afirmant que cantava i ballava amb massa destresa per ser una dona honesta. Què volia dir realment amb aquestes paraules?
Aquest comentari reflecteix la mirada ambivalent amb què sovint eren vistes les artistes musicals i les ballarines.
D’una banda, la música era considerada un art elevat, especialment quan es practicava en determinats contextos, com ara cerimònies religioses o en l’àmbit privat de l’ensenyament artístic.

La pràctica musical femenina ha estat vista amb una barreja de virtut i sospita. En alguns contextos era un art noble; en d’altres, un signe de vici.
Potser el nom d’Isabella d’Este no et resulta gaire familiar, però la seva influència a la Itàlia del segle XV va ser tan important que va rebre el sobrenom de «primera dama del Renaixement».
Aquest reconeixement es deu sobretot al seu paper com a mecenes. Isabella d’Este va utilitzar la seva fortuna per donar suport als artistes del seu temps, encarregant-los obres i permetent-los continuar creant. Gràcies a ella, pintors com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel o Andrea Mantegna van poder desenvolupar la seva obra.
A més, en diverses ocasions va assumir responsabilitats de govern quan el seu marit era absent. Isabella era una dona ferma, amb coneixements de política i geopolítica, i va exercir el poder amb plena competència!

Les dones mecenes, com la italiana Isabella d’Este, van tenir una influència decisiva en la vida artística i política.
Com heu vist al llarg d’aquest recorregut, tot i que les dones apareixen molt sovint representades en les obres d’art, moltes menys han estat reconegudes com a artistes professionals. Això, però, no vol dir que no existissin. Algunes, de fet, van arribar a gaudir d’un gran reconeixement internacional!
Algunes dones van aconseguir viure del seu art i fer-se famoses gràcies al seu talent, com Élisabeth Vigée Le Brun, Rosalba Carriera i moltes altres.
La història encara s’està escrivint. Cal tenir en compte que moltes obres antigues no estan signades i podrien haver estat realitzades perfectament per dones.
Tampoc no hem d’oblidar que moltes artistes treballaven en tallers familiars que portaven el nom del pare o del marit.
Desentrellar tot això no és fàcil, però els historiadors continuen investigant per ajudar-nos a descobrir cada vegada més dones artistes!

La recerca històrica continua permetent identificar i reconèixer obres creades per dones.
Cada vegada coneixem més històries de dones artistes.
Viatgem ara al Pròxim Orient per descobrir tres creadores que tenen molt a dir.

Des del segle XX, cada vegada més dones han accedit a l’estatus d’artista professional i han recuperat les representacions femenines des d’una mirada pròpia.
"*" indicates required fields
Registra’t per accedir a tot el contingut i desar el teu progrés
És fàcil i gratuït!