La idea que les dones havien de quedar-se a casa mentre els homes ocupaven els espais públics és recurrent en diversos textos de l’antiga Grècia. Menandre va arribar a escriure que «una dona honesta s’ha de quedar a casa; el carrer és per a dones de mala vida (prostitutes)».

Afortunadament, a l’antiga Grècia les dones sí que podien circular lliurement, per més que Menandre ho desaprovés. Tanmateix, tenien drets limitats en comparació amb els homes, especialment pel que fa a la participació en reunions públiques i assemblees polítiques.

A moltes cultures i en èpoques diverses, les dones s’han trobat amb restriccions d’accés a l’espai públic.

Per exemple, a l’antiga Roma, les dones podien assistir als jocs del Fòrum, però sovint havien de seure a la part posterior de l’amfiteatre, juntament amb els infants i els esclaus.

Els harems o serralls constitueixen un altre exemple de segregació de l’espai segons el gènere. Eren espais privats reservats a les esposes, concubines i dones esclavitzades.

El tipus i el grau de les restriccions aplicades als harems variaven molt segons la cultura i el moment històric, i en trobem exemples en diverses societats amb creences religioses diferents arreu de la Mediterrània.

En el més conegut de tots els harems, el del soldà de l’Imperi Otomà, les dones hi ocupaven una posició privilegiada i algunes van arribar a exercir poder polític.

La sèrie The Magnificent Century retrata la vida de la sultana Kösem, que va arribar al harem com a dona esclavitzada, però va acabar governant l’Imperi Otomà en nom dels seus fills al segle XVII.

Els harems tradicionals van començar a decaure a partir del segle XIX i, finalment, van ser abolits en la majoria de països.

Els harems sovint estaven tancats amb mashrabiya, unes gelosies de fusta finament treballades que, a més de filtrar la llum i afavorir la ventilació, permetien a les dones veure sense ser vistes.

Les representacions occidentals de dones en harems es basen sovint en l’orientalisme.

L’orientalisme és una visió exotitzada i sovint fictícia d’Orient per part de l’art occidental.

Aquestes obres solen presentar un marcat component eròtic: dones nues o seminues en actituds sensuals, guarnides amb joies d’or i en escenaris luxosos. En molts casos, aquestes imatges eren fruit de la imaginació de l’artista.

Aquest estil va gaudir d’una gran popularitat al segle XIX, arran de l’expansió dels imperis europeus i del domini colonial. Tot i que fascinava els mecenes occidentals atrets per l’exotisme, no reflectia fidelment la diversitat de les experiències reals de les dones dels harems mediterranis.

La roba pot servir per amagar-se. Les normes de vestimenta sovint responen a expectatives socials que afecten especialment les dones. Al llarg de la història, moltes cultures han considerat necessari cobrir determinades parts del cos.

Una pràctica habitual ha estat cobrir-se el cap amb motius i significats diversos, però generalment el vel s’ha associat a la idea de pudor, reserva i intimitat.

(1) A Grècia, aquesta pràctica s’ha mantingut des de l’antiguitat fins avui, amb variacions regionals.

(2) A Itàlia, especialment durant el Renaixement.

(3) I també a Egipte.

En moltes cultures, mostrar les cames no era ben vist. A la França del segle XVIII, per exemple, mostrar els turmells es considerava indecorós.

Quadres com els de Boucher, on s’insinuen els turmells d’una dona jove, eren considerats eròtics…

És important recordar que les normes de vestimenta imposades a les dones responen a contextos concrets i evolucionen amb les cultures, els moments històrics i, fins i tot, les persones.