La roba pot servir per amagar-se. Les normes de vestimenta sovint responen a expectatives socials que afecten especialment les dones. Al llarg de la història, moltes cultures han considerat necessari cobrir determinades parts del cos.

Una pràctica habitual ha estat cobrir-se el cap amb motius i significats diversos, però generalment el vel s’ha associat a la idea de pudor, reserva i intimitat.

(1) A Grècia, aquesta pràctica s’ha mantingut des de l’antiguitat fins avui, amb variacions regionals.

(2) A Itàlia, especialment durant el Renaixement.

(3) I també a Egipte.

En moltes cultures, mostrar les cames no era ben vist. A la França del segle XVIII, per exemple, mostrar els turmells es considerava indecorós.

Quadres com els de Boucher, on s’insinuen els turmells d’una dona jove, eren considerats eròtics…

És important recordar que les normes de vestimenta imposades a les dones responen a contextos concrets i evolucionen amb les cultures, els moments històrics i, fins i tot, les persones.

Les representacions occidentals de dones en harems es basen sovint en l’orientalisme.

L’orientalisme és una visió exotitzada i sovint fictícia d’Orient per part de l’art occidental.

Aquestes obres solen presentar un marcat component eròtic: dones nues o seminues en actituds sensuals, guarnides amb joies d’or i en escenaris luxosos. En molts casos, aquestes imatges eren fruit de la imaginació de l’artista.

Aquest estil va gaudir d’una gran popularitat al segle XIX, arran de l’expansió dels imperis europeus i del domini colonial. Tot i que fascinava els mecenes occidentals atrets per l’exotisme, no reflectia fidelment la diversitat de les experiències reals de les dones dels harems mediterranis.

Els harems o serralls constitueixen un altre exemple de segregació de l’espai segons el gènere. Eren espais privats reservats a les esposes, concubines i dones esclavitzades.

El tipus i el grau de les restriccions aplicades als harems variaven molt segons la cultura i el moment històric, i en trobem exemples en diverses societats amb creences religioses diferents arreu de la Mediterrània.

En el més conegut de tots els harems, el del soldà de l’Imperi Otomà, les dones hi ocupaven una posició privilegiada i algunes van arribar a exercir poder polític.

La sèrie The Magnificent Century retrata la vida de la sultana Kösem, que va arribar al harem com a dona esclavitzada, però va acabar governant l’Imperi Otomà en nom dels seus fills al segle XVII.

Els harems tradicionals van començar a decaure a partir del segle XIX i, finalment, van ser abolits en la majoria de països.

Els harems sovint estaven tancats amb mashrabiya, unes gelosies de fusta finament treballades que, a més de filtrar la llum i afavorir la ventilació, permetien a les dones veure sense ser vistes.

La idea que les dones havien de quedar-se a casa mentre els homes ocupaven els espais públics és recurrent en diversos textos de l’antiga Grècia. Menandre va arribar a escriure que «una dona honesta s’ha de quedar a casa; el carrer és per a dones de mala vida (prostitutes)».

Afortunadament, a l’antiga Grècia les dones sí que podien circular lliurement, per més que Menandre ho desaprovés. Tanmateix, tenien drets limitats en comparació amb els homes, especialment pel que fa a la participació en reunions públiques i assemblees polítiques.

A moltes cultures i en èpoques diverses, les dones s’han trobat amb restriccions d’accés a l’espai públic.

Per exemple, a l’antiga Roma, les dones podien assistir als jocs del Fòrum, però sovint havien de seure a la part posterior de l’amfiteatre, juntament amb els infants i els esclaus.

Les normes estètiques i socials varien segons les èpoques i les cultures.

Els estils que en un moment determinat s’han considerat «masculins» o «femenins» poden invertir-se i transformar-se amb el pas del temps i d’una cultura a una altra.

Observeu aquestes imatges: tant l’home com la dona apareixen maquillats i amb les celles treballades; a més, la figura masculina duu els cabells llargs.

De fet, la cura personal i el maquillatge no han estat mai exclusius de les dones.

Al món àrab del segle XVI, els homes utilitzaven gomes vegetals per eliminar el pèl corporal. En canvi, a Occident, el cabell s’associava a la força i la virilitat, i la depilació solia reservar-se a les dones.

Descobriu aquí alguns objectes de tocador de la regió mediterrània que feien servir tant dones com homes.

En la mitologia grega, per exemple, les amazones apareixen armades i combaten. Tot i així, aquestes dones guerreres eren sovint menyspreades pel seu esperit combatiu. En els relats antics simbolitzen el caos, i la seva mort es presenta com una manera de restablir l’ordre i l’harmonia.

Encara queda molt camí per recórrer perquè les dones quedin lliures dels estereotips heretats. Tot i això, les amazones han esdevingut avui heroïnes del cinema!

Wonder Woman (fragment), 2017, dirigida per Patty Jenkins

Cleòpatra no va ser l’única dona que va regnar a Egipte. La primera dona a convertir-se en faraona va ser Neferusobek.

Tot i que la seva estàtua ha patit el pas dels segles, encara ens dona pistes valuoses sobre com volia ser representada com a sobirana.

Hi porta:

(1) les tires d’un vestit femení

(2) un tapall masculí

(3) una sivella de cinturó amb el nom que ella mateixa es va triar: Neferusobek, derivat del déu cocodril Sobek, símbol de força i poder

(4) un nemes, el tocat característic dels faraons

En adoptar insígnies que fins aleshores eren pròpies dels homes, Neferusobek volia mostrar-se com a igual davant els faraons masculins.

(1) A Sumer, a l’actual Iraq, la princesa de Lagash —fa més de 4.000 anys— ens va deixar el seu retrat.

(2) A Egipte, la princesa Karomama, del segle IX aC, va ser una gran sacerdotessa. Era considerada una reina i disposava de palau propi.

(3) A Bizanci, a l’actual Istanbul, Ariadna va ser emperadriu al segle V, i les seves opinions eren escoltades i respectades.

(4) A França, al segle XVII, la reina Maria de Mèdici va governar en nom del seu fill, encara massa jove per regnar.

Aquestes dones poderoses han inspirat nombroses obres d’art, peces musicals i pel·lícules.

Aquí en teniu un dels nostres exemples preferits: Cleòpatra.

Aquest és un fragment de Cleòpatra (1963), dirigida per Joseph L. Mankiewicz.